dilluns, 6 de març de 2017

Àngel Soler ha mort; un pianista, pedagog i amic excel·lent,


Per a mi un Àngel Soler ha sigut un referent important, que va influir, sens dubtes al fet de que finalment jo em dediqués a la música.
Tot i que els meus inicis musicals, lligats a Virtèlia i a l'Academia de Música (fundada per l'avi Joan, el pare Josep Jordi  i l'entorn Massià) i concretament els de piano  amb Maria Rosa Llorens, fou el contacte amb l'Àngel i les seves  classes particulars de piano que vaig rebre a casa seva, les que em portaren a posar tot el meu interès definitivament al estudis musicals. En aquella època estudiava a la Universitat la carrera de física i les meves experiències musicals estaven centrades en la direcció dels meus companys de la coral Garbí.
Les classes eren divertides, amenes i engrescadores. Les seves indicacions musicals eren clares i tot el que m'ensenyà fou molt pràctic i aplicable en el futur. Sempre sortia de les seves classes molt animat, motivat i amb ganes d'estudiar més. Sempre m'impresionà la seva trajectòria, els seus inicis, amb els problemes físics que havia de suportar d'infant i la superació que demostrar, assolint, potser gràcies a les dificultats, un nivell de formació excelent. M'explicava que estudiava el repertori pianístic, llegint les partitures des del llit i sense el teclat, degut als impediments que tenia. Aquest fet m'ha servit tota la vida per arribar a l'anàlisis de les partitures, duguem-ne "en sec", ès a dir sense l'ajut de cap instrument sonor.
Lo curiós és que em sentia confiat amb ell  i la relació era sempre fàcil, senzilla i fins i tot d'amistat. Recordo un dels consells que em donà, sempre amb un to irònic, en relació a la interpretació de Bach, "només cal endollar-ho a la xarxa elèctrica", volen dir-me que calia una continuïtat en l'exposició i evitar una expressió massa romàntica.
El contacte amb ell em relacionà també amb altres músics, molts de l'orquestra de la ciutat (Alpiste, Francesch, Gratacós, Busquets, Ros etc..)ja que  era un excelent acompanyant i figurava en multituds de concerts i activitats, pel seu nivell musical i els seu caràcter bromista i extravertit. En aquell temps era, per a mi, "l'home orquestra".
També vaig participar i col·laborar molts cops amb ell a l'entorn de JJMM i en relació amb els concerts per a escolars que realitzava aquesta entitat. Amb l'esmentada Coral Garbí, també hi participà com a pianista acompanyant i establir amistat amb l'Anna, la seva dona que era una de les cantaires.
Efectivament, en el panorama musical d'aleshores, els any 60 o 70 l'Àngel era tot un referent.
Després del meu periple per terres alemanyes, que dura uns deu anys, vaig continuar la relació amb l'Àngel. Va ser quan ell, juntament amb en Manuel Capdevila, fundaren el Centre d'estudis  musicals a Vallvidrera i em convocarem com a professor de cultura musical, en l'esmentat centre. Recordo que s'interessava molt per la meva trajectòria i parlàvem sovint del Mestre Celibidache, amb el qual també havia tingut algunes experiències personals en el temps que  el mestre va dirigir el conjunt de la ciutat.
Més endavant vaig conèixer la nova escola de música que va fundar amb altres companys (Albert Balcells, Dolors Aldea etc..)i també compartirem altres experiències com la de formar part d'un jurat d'un concurs  de joves intèrprets a Castellterçol, que sempre recordaré per les seves correctes i sàvies valoracions i l'ambient distès que sabia crear al seu entorn.
Gràcies Àngel per la feina feta, els moments que hem compartit. Et recordarem!
Francesc llongueres

dissabte, 25 de febrer de 2017

L'hostalera

Ahir vaig assistir a una representació de l'obra teatral de Goldoni " L'Hostalera" al teatre de la Biblioteca de Catalunya a càrrec de la companyia La Perla 29, amb els protagonistes Laura Aubert i David Verdaguer.  Impresionant  fou la presentació de la sala, com si el públic també estigues en escena ja que ocupaven les cadires i no ens sentíem  espectadors. Fins i tot ens varen oferir menjar i beure, al entreacte. Els mateixos actors, tots ells relativament joves, ens van mostrar molt bones maneres i interpretacions dignes de mencionar. Ells mateixos, durant les pauses i al final mostraren les seves qualitats com a instrumentistes i com a cantants. Avui dia, la nova fornada d'actors estan realment  formats i  de manera integral, totes les facetes de les arts. Malgrat aquest sentit reconeixement voldria donar la meva modesta opinió sobre la interpretació, sempre valorant-la a un alt nivell. Observo que els actors joves s'expressen de manera natural, sovint com si no estiguessin en escena, és a dir parlen com en la vida normal (al contrari de com  ho fa en Flotats, que pel meu gust sempre sobreactua). Aquesta actitud, que pot ser positiva, crea sovint una certa angúnia, ja que entendre tot el que diuen, a aquesta diguem velocitat normal, és una tasca sovint difícil quan l'espai és gran i s'està en escena. És cert que l'escena, des del punt de vista sonor està amplificada i per tant no hi ha problema de que arribi la font sonora, però caldria exagerar la dicció, ser  una mica més expressiu i per tant més lent, de manera que es pogués sigui millor els diferents diàlegs dels actors i sense abandonar la naturalitat. D'altra banda hi han moments en que, segons quina situació, p.e. en un moment de tensió  o d'enuig,  els crits emesos  i l'amplificació, molesten molt. Potser caldria evitar la dita "associació fatal": més fort /més ràpid. En fí,  penso que podríen  exagerar una mica més l'expressió de la parla i  per tant mirar d'actuar una mica més,  encara que sigui en detriment d'una suposada naturalitat que tampoc cal perdre.
Malgrat aquests comentaris felicito a tots aquests joves i a la direcció de l'obra pel muntatge excelent que ens oferiren.
Gràcies.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Premis FADA a la cultura

Vicky Bernadet, Chelo Àlvarez, james Rhode i Lídia Pujol
La sala del Born, centre cultural, repleta de gom a gom....un pianista davant d'un piano........silenci i expectació del públic....una pantalla enorme preparada ......el pianista comença a tocar....., i darrera d'un paraigües vermell, una ballarina comença el moviment  primer de la ma, segueixen el braços, el cos i finalment la energia musical la duu a incrementar els moviments, fins arribar a la extenuació........la música basada en harmonies senzilles, arpegis amables i cada cop incrementat  el moviment........Sandra Ballbé, la ballarina s'acosta al piano de Daniel Espasa.
Presenta l'acte la periodista Mònica Terribas. Dóna les gràcies als patrons, a les autoritats i a la fundació "Vicky  Bernadet", fundada ara fa 20 anys, amb la finalitat de protegir als afectats dels abusos sexuals als desprotegits, en especial a  nens i nenes. Aquesta fundació ha promogut els premis FADA. Enguany és la tercera edició. Un vídeo projecte a la pantalla les opinions dels diferents membres del jurat sobre els premis, els objectius i valoracions.

La Vicky Bernadet pren la paraula i fa una presentació de la fundació que duu el seu nom:
"El món de la cultura és important per a la consciencia als polítics sobre el tema........la qüestió de la prescripció del delicte, p.e.  no es pot admetre..... s'ha  lluitar per a canviar aquesta llei, per més difícil que sigui.....igualment cal estudiar de manera profunda el tema dels nens refugiats i procurar que l'acollida contempli l'atenció deguda i de manera integral.... i  suggereix algun  camí per a  poder canviar les actituds nefastes que predominen actualment"

Un vídeo mostra en pantalla fragments de les obres nomenades. Entre elles, la de la finalista Chelo Àlvarez i la del guanyador en  James Rhode. La Chelo explica: " primer vaig començar denunciant la "trata de blanques"  i més tard introdueixo el tema dels abusos sexuals, ja que me'n adono que aquests estan presents i vigents en la nostra societat i sovint des de molt aviat.".......els joves no s'atreveixen denunciar al adult, sovint  admirat......cal començar, cada un de nosaltres amb el nostre entorn i amb els  que tenim al costat". Passen uns fragments del vídeo de la Chelo, a on es veuen els detalls del seu treball i la experiència personal.
Uns joves llegeixen fragments del llibre "Instrumental" d'en James Rhode, a on es veu el pensament i les experiències que va patir de jove: "........molta desesperació, ple de paranoies i passivitat. ...vergonya, culpa, ràbia  a tot i amb tothom.......i saber que el que va passar sempre hi serà present..... una marca que m'identifica sempre....primer va ser una  gran excusa, un victimisme com una addicció incontrolada.....però finalment arriba una revolució que neix en mi.....la meva dona, el meu fill i la música m'han salvat. Ara cal  cal alliberar la música de la seva funció actual i donar-li la funció social i terapèutica que li pertoca......ha de sortir del fons de l'ànima i  aportar llum al demés.........i sobretot ha estat la música de Bach (i concretament la chacona en la versió de Busoni) que m'han salvat de la crema"
En James, present a la sala, ha interpretat meravellosament al piano l'Orfeó de Gluck (https://open.spotify.com/track/3DnLGuX4YU3PGein8vo5Zt)....i ha deixat al públic en un estat de xoc, per la seva sensibilitat i comunicació, renunciant plenament a la demostració.
Finalment un premi especial per la Lídia Pujol, que amb un discurs molt apassionant ens explica la seva trajectòria personal  i s'apunta a la idea d'en James de que la música i l'art l'han salvat d'un problema semblant.
També el conseller  de sanitat de la Generalitat, Antoni Comí, va tenir la seva intervenció, encara que més aviat a títol personal, ja que no era ell qui , en principi, havia de presidir l'acte: "la cultura i la política han d'actuar coordinadament.......un conflicte ha de portar-nos a ser conscients i trobar la manera de transformar-lo en una energia positiva"
La Lídia Pujol i  Daniel Espasa ens van oferir, per acabar, una interpretació molt sentida d'una composició pròpia
Es va servir un piscolabis i tothom manifestava la seva satisfacció per haver assistit a aquest acte, que va realment commoure les consciències dels assistents.



Al centre cultural del Born (Barcelona).