el bloc d'en Francesc Llongueres

Els joves de la Bisbal

2011-09-11T20:54:00.001+02:00

Avui, diada nacional de Catalunya hem tingut la sort de sentir a Cadaqués la Cobla de la Bisbal, en el seu format jove.
Ha sigut una gran satisfacció escoltar com fan el frasseig correctament i conjunten molt be les diferents veus. Sona ben ple sense que necessitin apretar el so. Bravo, esteu molt ben orientats, seguiu per aquest camí!.Per a mi és un plaer i en reconforta plenament el poder pensar que la música perdura en vosaltres. Gràcies, una molt bona actitud!

On és el "punt" del festival?

2011-07-23T13:07:00.001+02:00

Està a punt de celebrar-se la 40 edició del Festival de Música de Cadaqués. Com en les darreres tres ocasions tindrà lloc a la platja de 'Sa Conca", tot i que sembla serà la darrera vegada, ja que l'Ajuntament ha perdut el pleit que en el seu dia va fer-li l'antic propietari del terreny que amb la donació del mateix establia l'ús estricte que s'en podia fer i no era precisament el de celebrar-hi un Festival de Música. A part d'aquesta consideració, amb el canvi de color del nou Ajuntament ( ara CIU, abans ERC), fa pensar en que Festival tornarà a l'Església i que s'acabarà l'etapa coneguda com la del "punt" ja que en les darreres edicions aquest signe s'hi afegia per a diferenciar el nou model( veure 37.1; 38.2; 39.3) i probablement amb la intenció de desvalorar als anteriors..
Curiosament enguany observo que el famós "punt" ha desaparegut. Em pregunto on és?.
El que si que es manté és el tipus de programació. He de confesar humilment que desconec a molts dels artístes i grups que hi participen, em sap greu i per tant no puc fer-ne una valoració prèvia. La veritat és que d'entrada no m'atrauen massa cap ni una de les propostes ( ni el cartell que el trobo de molt mal gust), però reconec que algunes d'elles podríen ser prou interessants ( p.e.Toti Soler) Però sempre és bo descobrir nous valors i a vegades hi han sorpreses agradables.
El problema d'aquest festival es sense dubte les condicions sonores a les que està sotmès el públic. Com es pot valorar la qualitat de l'intèrpret, quan el 90% del que s'escolta està amplificat i normalment de manera incorrecta. Impossible!
És una qüestió de sensibilitat més que de gust. Hi ha gent que en té molta, altra no tant i fins i tot n'hi ha que no en tenen gens ni mica. Els que són sensibles s'ho passaran malament i de segur que no podran valorar-ne la part artística, els que no en són tant podran fins i tot gaudir-ne i pels insensibles, perfecte ja que tot es bo (o dolent).
Sigui el que sigui i com sigui el Festival de Cadaqués segueix viu un any més amb "punt" o sense.
Francesc Llongueres

Joan Llongueres: Som Catalans

2011-03-16T14:53:00.000+01:00

Carmen de Bizet/ Bieito

2010-10-09T12:16:00.005+02:00

El dijous passat vaig assistir a la representació de Carmen de Bizet al Liceu de Barcelona. La veritat és que s'ha de reconèixer de que es tracta d'una versió magnífica. En cap moment l'escena dificulta la possibilitat de seguir la música, tot i que el contravertit Calixto Bieito mira sempre de provocar les reaccions del públic. És una ópera que ho permet en certa manera. D'entrada la bandera espanyola tota l'estona molesta , però com a símbol de decadència ho trobo be, així com el toro d'osborne i la desfilada de l'home nu i ben dotat. Al final es desmonta. També els cantants amb la Carmen (Jessie Perez), molt erótica i la Michaela (Maria Bayo), així com Don José van estar magnífics i tota la resta el cor (molt expressiu i divertint-se actuant) i els nens i nenes del Cor Vivaldi etc. Vaig trobar. però que el director, tot i que coneixia be l'obra i la va portar de manera efectiva, no tenia bona tècnica gestual i va tracta els passatges de dansa amb una brutalitat excesiva. Bravo per tots plegats. Hi tornaria.

FESTIVAL DE MÚSICA DE CADAQUÉS 2010- ENSEMBLE MURTRA & SILVIA PEREZ

2010-08-04T21:03:00.003+02:00

El proppassat dissabte dia 31 de juliol vaig assistir al concert inaugural de l’edició del festival de Cadaqués, l' anomenada 39.3. L’alcalde de la localitat, en el seu discurs, ens manifestà la seva satisfacció pels resultats obtinguts en les darreres dues edicions i es mostrà content de l'actual model del festival . El director ens justificà el primer concert i la programació general , pensada en la figura de Picasso que l’any 1910, ara en fa 100 , passà uns dies a Cadaqués i que sons diuen es passejà una estona per l'olivar de “Sa conca”.
Sempre s’ha de procurar assistir a un concert amb la ment neta, sense perjudicis inicials i d'aquesta manera, deixar que la música se t’endugui, etc., però, en el meu cas, no va ser del tot possible, ja que m’imaginava d’antuvi el que seria i el seu resultat final. Aquesta consideració no te res que veure amb la interpretació, sinó, més aviat amb les condicions prèvies, i em referixo al lloc, a la ubicació i a la necessària amplificació del so que es requereix en un espai obert.
Quan entra en joc una orquestra de format clàssic , és del tot necessari sentir el so directe dels instruments. Amb l’amplificació, els músics no poden acoblar-se de manera natural i el resultat sonor resulta transfigurat i desequilibrat, amb el conseqüent deslluïment dels intèrprets i la falta d’emoció que rep el públic , sentiment que mai es pot transmetre per la via de l’amplificació, sobretot si aquesta no està prou ben cuidada, com fou el cas.
Pel que fa al conjunt Murtra Ensemble, cal elogiar el projecte, l’esperit corporatiu dels músics i la seva l’actitud positiva. Encara que els músics no eren d’una exquisida qualitat i nivell individual, en tot moment van estar entregats al seu director (Xavier Pagés, que no figurava en el programa), i aquest ens mostrà bones maneres , sobretot pel que fa a la part rítmica i al coneixement de la partitura, encara que el gest tècnic era poc estable i que en les seves interpretacions hi mancava musicalitat i falta de direccionalitat expressiva
La solista vocal (Silvia Pérez Cruz ) te molt bona presència sobre l’escenari. Em va semblar molt interessant i possiblement tindrà un futur esperançador. L’orquestra la va ofegar en moltes ocasions, sobretot en les cançons de Federico Garcia Lorca, possiblement per falta d’experiència de tots plegats, però el seu entusiasme la va salvar i va saber captivar completament a un públic que va intuir, malgrat les circumstàncies, la entrega i el bon art de la cantant palafrugellenca.
El programa estava prou ben pensat. Potser hauria estat millor començar el concert amb l’obra de Carles Suriñach (Ritmo Jondo), una peça interessant però evidentment de segona categoria, en la que es notava a faltar la part coreogràfica per la que estava inicialment concebuda i que li hagués donat més sentit a l’obra i també, perquè no dir-ho, hagués calgut un millor plantejament musical . A la segona part interpretaren la suite d’El Amor brujo de Manuel de Falla amb la col•laboració estel•lar d’una actriu (tampoc figurava el seu nom en el programa)i en que, la cantant i l’orquestra, van donar , sens dubte, el millor de si, però amb un resultat molt deslluït i que de segur s’hauria apreciat millor en un escenari més adequat. Al final vam tenir una sorpresa - pel meu gust innecessària- la de sentir , a manera de bis, “el desembre congelat” (en ple estiu) amb una orquestració ( circumstancial) del mateix Falla. Qué hi farem!

Final de la direcció de Virtèlia Escola de Música

2010-07-13T17:41:00.002+02:00

A partir del curs vinent deixo la direcció de Virtèlia. Després de més de vint anys al davant del projecte pedagògic he arribat a un acord amb la Institució Cultural del CIC per tal de deixar la direcció de l'escola i poder-me concentrar plenament amb la meva principal professió , la de direcció d'orquestra. De totes maneres continuaré lligat a la Institució pel que fa a la titularitat i direcció artística de les orquestres BCN Sinfonietta i la de Cambra de Virtèlia, i també seguiré col·laborant amb el curs de direcció coral i d'orquestra i amb altres projectes musicals.

Homenatge a Josep Jordi Llongueres i Gali i Presentació del Cd de les cantates per a infants del mestre.

2010-04-24T22:17:00.010+02:00

El proppassat dia 19 d'abril tingué lloc l'acte d'homenatge a la Sala de Cambra del Palau de la Música Catalana.
Mariona Carulla presidenta de l'Orfeó Català, presentà l'acte i els membres de la taula. Va comentar la necessitat d'organitzar aquest homenatge i va destacar els mèrits de la labor del mestre durant la seva llarga trajectòria com a sots director de l'Orfeó Català. En Lluís Millet , assessor musical de l'Orfeó, glosà de manera molt brillant la figura de Llongueres, que fou company del seu pare durant més de vint anys, explicant algunes anècdotes interessants com a orfeonista, director de la coral T.L. de Victoria i com ex-virtelià. Després la Presidenta em va donar la paraula i vaig aprofitar per agrair públicament aquest reconeixement i per expressar els meus sentiments i els de la meva família al respecte. També vaig demanar que la vinculació dels Llongueres amb l'Orfeó Català ,tingués continuïtat en un futur. Seguidament vaig presentar el CD de les cantates "La petita venedora de llumins" i "la fona de David", agraint a tots aquells que han fet possible aquesta iniciativa i a tots els intèrprets i demés col·laboradors. Vaig presentar un vídeo (http://www.youtube.com/watch?v=7qIKAsP43iY) amb imatges del mestre i amb els "traks" principals del CD . Tot seguit actuaren els cors infantils del Palau i de Virtèlia, conjuntament i sota la direcció d'Oriol Cabot, que interpretaren tres fragments de "la petita venedora" Un cop acabada la meva intervenció, prengué la paraula el crític i investigador musical Jorge de Persia, que feu unes reflexions interessants sobre la necessitat de rescatar les obres , encara no editades del mestre així com la de molts altres compositors catalans. Finalment va cloure l'acte el Honorable Conseller d' Educació de la Generalitat de Catalunya que també va reforçar la figura del mestre i director d'escola ("un exemple d'autoritat que ja voldriem actualment a les escoles") i també va explicar algunes anècdotes personals com a ex-virtelià. " Actes com aquest, reforcen i donen sentit al país".

La sala estava completament plena i molts interessats es varen quedar a fora del recinte. L'emoció presidí la sala , en tot moment, i els molts virtelians que hi assistiren ja parlaven d'organitzar una altra trobada , l'any vinent , en motiu del centenari del naixement del mestre.

Francesc Llongueres, fill del mestre.

HOMENATGE A JOSEP JORDI LLONGUERES I GALI

2010-04-09T12:51:00.003+02:00

Tenim la satisfacció d'anunciar-vos que la nova direcció del Palau de la Música Catalana ha organitzat un acte d'homenatge a en JOSEP JORDI LLONGUERES I GALÍ, en reconeixement a la important tasca desenvolupada com a sotsdirector de l'Orfeó Català durant més de vint anys.

Aprofitant l'avinentesa, es presentarà el CD, recentment editat, de les cantates del mestre dedicades als infants: "La petita venedora de llumins" i "La fona de David".

L'acte tindrà lloc el dilluns dia 19 d'abril, a les 19:30 h, a la Sala de Música de Cambra del Palau de la Música Catalana.

Ens agradaria comptar amb la presència de molts "virtelians", i de tots aquells que el van estimar i que van apreciar la seva tasca com a pedagog.

Francesc Llongueres , Director de Virtèlia Escola de Música

Per assistir-hi:

Cal confirmar, prèviament, l'assistència (mlucas@iccic.edu).

Aquesta carta-invitació és vàlida per a dues persones. Caldrà portar-la i acreditar-se per accedir a l'acte.

Per a més informació: tel. 93 200 11 33 - Sra. Ma. Pau Lucas

El nou Palau

2010-02-12T08:36:00.006+01:00

Després dels lamentables fets del Palau que van colpir terriblement al món musical i a la societat catalana en general i ,que vaig patir en pròpia persona com explico en el meu article anterior, vaig demanar una entrevista a la nova presidenta del Palau i de l'Orfeó la senyora Mariona Carulla.
Hi assistí també Jaume Bragulat, un dels responsables de la programació (d'abans i d'ara) i que també havia estat present a la reunió del 2004 amb el Félix Millet i per tant coneixía i havía viscut directament l' episodi meu amb l'anterior president.
La veritat és que em varen rebre de manera molt afable i amb una actitud molt favorable.
Vaig demanar el reconeixement públic de les figures del meu avi Joan Llongueres i del meu pare Josep Jordi Llongueres que desentvoluparen , en el seu temps una important i meritòria tasca a l'Orfeó i que, en cap moment, s'esmentà ni es posà de relleu en els actes del centenari.

Ambdues parts varem considerar que calía fer justícia i la Sra Carulla i el Sr Bragulat es mostraren disposats a reparar aquets fets i a organitzar, en un futur , els merescuts actes d'homenatge corresponents.

Pel que fa referència a la meva participació i a la de l'Orquestra BCN Sinfonietta, que s'havia aturat des de l'any 2004 , sense un motiu clar,-be segons en Millet per falta de recursos econòmics- , acordaren reconsiderar de nou la situació i estudiar la possibilitat de tornar a comptar amb la meva participació com a director en algun dels concerts del Palau o amb algun cor de l'Orfeó i pensar una altra cop en la programació dels "concerts fòrum de la Sinfonietta" en el cicle de concerts del Petit Palau.

La reunió a part de ser molt positiva fou una bona mostra de que la nova direcció mira al futur amb optimisme i ganes de fer les coses be.

Millet, quina pena em feies, quina pena em fas.

2009-10-09T22:55:00.010+02:00

Tothom està indignat amb Fèlix Millet, no n'hi ha per menys! Ens ha enganyat descaradament i ha abusat de la confiança de tots els catalans a través d'una de les institucions més emblemàtiques del país i una de les més estimades.
La veritat és que, tot i saber el tipus de persona que era, mai no hauria pensat que arribés tan lluny en el seu l'afany d'enriquir-se. És inadmissible i incomprensible que ningú del seu entorn sospités res, i crec que s'haurien de demanar responsabilitats a tots els qui han col·laborat amb ell i tenien l'obligació d'exercir un control sobre les seves activitats. Cada dia es pot llegir a la premsa que hi ha molta més gent involucrada en el cas, gent important, més dels que pensem, i crec que per aquesta raó el cas Millet s'arxivarà ben aviat.
La meva vinculació amb l'Orfeó ve de molt lluny. De fet, el meu avi Joan Llongueres va ser sempre una persona molt activa en els inicis de l'Orfeó. Era un home reconegut, estimat i escoltat per tothom, i els seus amics Lluís Millet i Amadeu Vives, cofundadors de l'Orfeó Català, el veneraven. Quan va arribar l'hora de succeir el mestre Lluís Millet, un dels músics més ben col·locats era el meu pare Josep Jordi Llongueres. Aleshores, Joan Llongueres va suggerir que era Lluís M. Millet, el fill del mestre, qui devia continuar la tradició dels Millet. El meu pare, Josep Jordi Llongueres. va acceptar ser un dels subdirectors, tasca que va portar a terme durant més de 20 anys, diàriament i sense cap remuneració econòmica, solament amb l'ideal de servir el país, fins que finalment se’n va desvincular. En efecte, veient que els cantaires entraven en una fase de desencant, va liderar un moviment de renovació, que uns anys més tard va ser possible, però que en aquell moment es va entendre com una infidelitat. Sempre he pensat que la seva tasca no ha estat degudament reconeguda -ni tan sols hi ha una foto seva en els llocs d'honor del Palau-, i tampoc s'ha aprofitat el centenari de la institució per reparar aquest fet totalment injust.
Com a director d'orquestra, i durant la meva carrera professional, he actuat en nombroses ocasions al Palau, amb l'OBC o amb altres formacions orquestrals, però sobretot amb l'orquestra
BCN Sinfonietta , de la qual sóc el director titular. He participat en els diferents
formats de cicles organitzats per la Fundació, com les Tardes o els Diumenges al Palau, i també he acompanyat els joves participants en el concurs "Primer Palau", del qual he format part en diverses ocasions com a membre del jurat.
Durant aquests anys, creia -i ho pensava sincerament- que Félix Millet em professava un cert afecte i valorava la meva carrera professional. Precisament, l'any 2003 va insistir molt a vincular la BCN Sinfonietta a la Institució. Així, sabent que l'OBC deixaria de ser l'orquestra resident del Palau, em va demanar formalment que preparés, i li presentés, un projecte de cicle de concerts per omplir de continguts musicals la futura sala del Petit Palau.
L'orquestra BCN Sinfonietta té el seu origen, com a orquestra infantil i juvenil del Pla de Formació Orquestral de Joventuts Musicals de Catalunya, en l'any 1986, i més tard va tenir continuïtat en el marc de Virtèlia Escola de Música. Era un projecte semblant, o paral·lel, al que s'estava gestant al Palau amb els cors infantils, juvenils etc.Actualment, l'orquestra BCN Sinfonietta pertany a la IC del CIC, i sempre ha necessitat suports institucionals, com han estat els de l'Ajuntament de Barcelona o del departament de Cultura de la Generalitat. Pel que fa als espònsors particulars, la qüestió ha estat més complicada, ja que poques empreses han aportat diners a l'orquestra, i per això la resposta habitual a les meves propostes era sempre la mateixa, o una de semblant: "Nosaltres ja col·laborem amb el Palau de la Música o amb el Liceu."En aquest context, la possibilitat de col·laborar amb el Palau em va animar molt, i també entusiasmar, ja que em permetia programar un cicle de concerts de manera estable –circumstància molt important per una orquestra- i fer que, alhora, les empreses col·laboradores del Palau donessin indirectament suport al meu projecte.
L’any 2004 vaig presentar el cicle "Concerts fòrum" a Félix Millet, que el va acollir molt positivament, ja que el trobava, segons em va dir, molt innovador i interessant. Però -ves per on!- em va explicar que, en aquells moments, tenien seriosos problemes financers, i que si, pel meu compte, trobava els espònsors necessaris per cobrir el pressupost del cicle, acceptaria la meva participació. Així mateix, em va justificar el fet que fos l'Orquestra Nacional d'Andorra l'escollida per portar a terme el seu cicle de concerts per la seva condició d'orquestra patrocinada pel govern andorrà.Encara recordo les seves paraules, i la cara trista amb què em va comunicar la notícia. "Ho sento, Llongueres, em sap greu, però estem molt malament de diners, amb això de les obres... ja t’ho pots imaginar... però sempre tindràs les portes obertes al Palau, ja ho saps..."Realment, em va fer molta pena... I ara, encara me’n fa més
Francesc Llongueres, director de l’Orquestra BCN Sinfonietta.

Isaac Albéniz: Córdoba (arr. Til Köster)

2009-09-29T10:30:00.001+02:00

Concert realitzat a Sitges dins del marc del Festival Concerts de Mitjanit'09

Maria del Mar Bonet a Cadaqués

2009-08-11T12:21:00.003+02:00

Maria del Mar es va trobar com a casa seva. Tot i que es va anunciar el concert com la seva primera actuació a Cadaqués, ella ho va desmentir tot seguit, havent estat la seva vinculació amb la vila des de sempre molt estreta i en un moment donat va agraïr la presència d'Oriol Regas, un vell amic i protector a qui va dedicar-hi un tema específic.

Maria del Mar va demostrar en cada moment la seva professionalitat , i el seu"saber fer" oferint un programa interessant però una mica deangelat , amb una proposta de textos profunds i suggerents i es podria valorar positivament els arranjaments, molt ben fets i l'acompanyament d'uns musics excel.lents, que van reforçar i compensar, sens dubte, el seu estil senzill i la seva sovint exagerada expressivitat. Suposo que els seguidors de Bonet van poder gaudir de l'actuació de la cantant , els demés, però, no vam quedar massa convençuts. De totes maneres considero un encert la seva programació al Festival. F.LL.

Niña Pastori al Festival de Cadaqués

2009-08-05T09:57:00.003+02:00

Si s'ha de valorar un concert pel nombre de gent que hi assiseix, haig de dir que el d'ahir -dia 4 d'agost del 2009 -a l'Olivar de Sa Conca (la nova ubicació de les noves edicions del festival , amb punt) va ser tot un éxit. Es evident que les coses han canviat en les darreres dues edicions i no es pot dir que sigui en sentit positiu. La nova direcció del festival, recolzats plenament per la corporació municipal, han situat el nostre pretigiòs festival a un nivell molt baix pel que fa a la programació actituts i maneres de procedir.

El concert d'ahir, a part de tenir una connotació molt "comercial" (massa pel meu gust)i sense referir-nos a la qualitat de l'intèrpret, no es podia aguantar fisicament.

Està clar que la música portada a espais que no no li son propis ( entenc que a vegades convé fer alguna concesió... segons les circumstàncies), necessita una certa amplificació per a poder-ho escoltar. Ara be, aquest és un tema molt delicat. Amplificar per que si i ,de qualsevol manera, pot arribar a matar la música i demés aspectes de la comunicació artistica. I així fou!

Personalment vaig haver de sortir de la meva localitat (ah! no vaig ser l'únic) per a refugiar-me al final de l'olivar i evitar els impactes del sobre amplificat "cajon", que atentaven de ple al meu cos i ànima, a part de que els demés instruments de la banda (baix, guitarres etc.) no deixaven sentir amb claretat a la "cantaora", que va tenir el seu moment més iteressant quan es va veure alliberada de la banda i solament acompanyada pel teclat.

Possiblement els organitzadors, pel que veig insensibles a la música, això si amants del soroll i del volumen sonor ( ves a saber de que més), hauran anat a dormir, pensant en que va ser una nit màgica i especial.

Evidentment tot això no te res a veure amb la música. Vull creure en la sensibiltat de la gent, però m'entristeix l'elevat grau d'acceptació popular envers aquests tipus d'aconteixements. F.LL.

Celibidache.org - Curtis Institute of Music - 1984 Lecture Excerpt

2009-07-25T21:04:00.001+02:00

Celibidache.org - Curtis Institute of Music - 1984 Lecture Excerpt

CRITICA MUSICAL “PÒDIUM” 3/2009

2009-05-15T12:53:00.001+02:00

Dilluns 30 de març de 2009Auditori de la Institució Cultural del CIC

Professors de Virtèlia: Olga Mensenin, violoncel; Yordanka Kirkova, contrabaix; Pilar Martos, piano, amb la col·laboració d’Adriana Balcells i Aïna Vega.
Alumnes de l’Escola Oriol Martorell:
duos: Èlia Bastida, violí i Marc López, guitarra,
Júlia Sánchez, violí i Marta Forner, piano
Cor d’alumnes de 3r de Primària; / Grup instrumental (Quim Simó, flauta; Mireia Gòngora, oboè; Guiu Vallvé, clarinet i Elena López, fagot) /Narració: Eulàlia Berbel /direcció: Núria Losada
Alumnes de Virtèlia:Jordi Veciana, piano

Olga Mensenin i Yordanka Kirkova, ambdues professores de l'escola, al violoncel i contrabaix, respectivament, obriren el tercer pòdium amb un “duetto” de G. Rossini. En tot moment demostraren el seu domini instrumental davant d’una obra amb sèries dificultats tècniques i de compromesa coordinació. Reeixiren amb escreix, oferint-nos una versió molt viva, potser a vegades una mica massa seriosa, i sens dubte, fou per al públic una magnifica ocasió per sentir la sonoritat i gaudir de l’expressivitat dels dos instruments greus de la família de les cordes.

Tot seguit, Pilar Martos, amb la col·laboració d’Adriana Balcells i Aína Vega, totes elles professores de Virtèlia, ens mostrà la seva faceta creativa en el camp de la composició, oferint-nos una peça per a piano preparat, una “broma musical en forma de vals” que ella mateixa interpretà amb la intervenció de les seves companyes que manipulaven de manera percudida a l'interior de la caixa. Fou realment interessant els diferents efectes que es varen aconseguir i que donaren al caràcter alegre de la peça unes sonoritats pròpies d’un piano de cabaret.

Jordi Veciana, un dels pianistes més destacats de l’escola, afrontà amb èxit la interpretació de dos nocturns de Chopin, els nº 1 i 2 de l’opus 9. Hem de destacar l’alt grau d’assimilació d’ambdues obres que interpretà de memòria i amb molta seguretat. Podem remarcar el caràcter intimista que aconseguí, potser a vegades abusant de l’efecte “rubato”, però no va perdre mai la conducció de la línea melòdica que fou sempre convincent. Cal, però millorar la comunicació amb la audiència.
Com ja ha estat habitual en els altres pòdiums, els alumnes de l'escola Oriol Martorell han aportat en aquest també el seu treball i bones maneres de fer.
El duo de guitarra i violí, amb Marc López i Èlia Bastida tocaren la Bachiana Brasileira nº5 de Villalobos. La interpretació fou apassionada i el tempo excel·lent, encara que el “legato” en el violí podria millorar, ja que el canvi d’arc era sovint massa brusc en contra de la necessària línea melòdica. L’acompanyament del guitarrista, sempre segur i suggerent, assegurà, sens dubte, el caràcter que la peça requereix. Potser si ho haguessin interpretat de memòria, s’hauria evitat la barrera que comporta el llegir les partitures i la comunicació amb el públic hagués millorat molt.

L'altre duo, format per Júlia Sánchez, al violí i Marta Forner, al piano interpretaren dos moviments de la sonata en Sol M de Telemann i el moviment “largo” de la Sonatina de Dvorak. Ambdues intèrprets estigueren sempre compenetrades i mostraren molt bona predisposició per a la música de cambra. Pel que fa a la qüestió tècnica del violí, si be la ma esquerra es mostrà àgil i segura, cal millorar la sonoritat global i l’afinació, treballant la conducció, la posició i la justa pressió de l’arquet. El piano acompanyà al violí sempre de manera molt justa i demostrà la seva musicalitat en l’obra de Dvorak on el protagonisme queda més compartit.

Finalment i a mode de cloenda, els alumnes de primària interpretaren la cantata "La ciutat i la lluna" de Poire Vallvé, que estava present entre el públic, amb textos de Rafel Simó. L'obra combina la narració amb diferents números cantats i algunes intervencions parlades de diferents personatges del cor, tots ells acompanyats per un quintet de fusta format per alumnes de l’escola i preparat pel professor Jordi Arcos. La direcció que va anar a càrrec de Núria Losada, fou precisa, segura i entenedora. Els nens i nenes del cor es mostraren disciplinats i amb una molt bona actitud, destacant l’excel·lent treball vocal realitzat. La narració, a càrrec d’Eulàlia Berbel, tot i que s'entenia be, hagués necessitat amplificació, ja que l'equilibri amb el conjunt instrumental no va permetre escoltar-ho prou . L’obra de Vallvé descriu perfectament les intencions del text i aconsegueix realment crear un ambient suggerent, fins i tot divertit que fa que l’obra esdevingui molt adequada pels nens i nenes d’aquesta edat.

Voldria agrair a tots els que han fet possible la realització dels tres pòdiums realitzats, als organitzadors, als professors que hi han intervingut de manera activa o indirectament amb la preparació del seus alumnes per aquest repte, als alumnes que s'han presentat i també al públic assistent que ha gaudit de la música i ha valorat de ben segur l'esforç i la qualitat dels participants.

L'any vinent hi tornarem!

Francesc Llongueres , director de Virtèlia escola de Música.

CRÍTICA MUSICAL “PÒDIUM” 2/2009

2009-03-27T19:53:00.001+01:00

Dilluns 9 de febrer de 2009/ Auditori de la Institució Cultural del CIC

Professors de Virtèlia: Juan Mario Cuéllar, guitarra, Olga Mensenin, piano, Núria Belmonte, clarinet, Albert Clemente, piano
Alumnes de l’Escola Oriol Martorell:
Quintet de guitarres:Fede Rubistein, Diana Llevat, Serena Rodríguez, Toni Carrasquilla i Darío Escudero
Trio de cordes:Alba Ramírez i Oriol Sabaté, violins, Hèctor Bascones, violoncel
Trio amb piano :Laia Azcona, violí, Laura Peribañez, violoncel i Gerard Sala, piano
Antonio Rodríguez, guitarra
Alumnes de Virtèlia:Sandra Coll-Vinent, piano, Elena Fabré, violoncel, Xavier Medianero, guitarra

La primera part del pòdium fou dedicat integrament a la guitarra.
Va obrir el concert el professor de Virtèlia Juan Mario Cuéllar, que té un currículum professional impressionant, tant pel que fa a la seva reconeguda faceta d’excel·lent pedagog com a la d'intèrpret internacional i que l'ha dut a visitar nombrosos països i a presentar interessants projectes discogràfics.
Les dues peces que va interpretar - la Pavana i el Tremulo-, pertanyen a l’àlbum “Recuerdos”, un homenatge al que fou el seu mestre i amic Antonio Francisco Serra. La seva actuació fou impecable, amb molta varietat de matisos i com és habitual en ell, ens va portar a un ambient íntim de gran concentració i de bellesa.

Tot seguit Cuéllar i el seu alumne Xavier Medianero varen tocar el duo en mi menor de Ferdinand Carulli. Aquest compositor i concertista italià nascut exactament el dia 9 de febrer (el mateix dia del pòdium) de 1770, fou autodidacta i el primer que va escriure un mètode de guitarra. L’estructura de l’obra, amb moltes repeticions, requeria una interpretació més dinàmica i creiem que amb un tempo més viu hagués resultat més assequible.

Antonio Rodriguez, solista de guitarra que ja participà l'any passat i que prové del centre O. Martorell, ens proposà dues peces; un arranjament de Vermeer sobre l’espiritual negre “Swing low, sweet chariot” i un arranjament del preludi BWV 1007 de la suite per a violoncel de J.S. Bach. En l’espiritual negre, ens demostrà un ritme precís i pocs errors tècnics, però ens faltà justament el swing que li dóna sentit. En el preludi, tocat de memòria, ens mostra les seves qualitats com a guitarrista, amb un bon so i seguretat interpretativa. Potser voldria senyalar- a títol anecdòtic?- la manera de recolzar la guitarra a la cama dreta, sense el reposa-peu a l’esquerra.

Els integrants del quartet de guitarres de l’escola Oriol Martorell varen tocar un arranjament per a quintet de guitarres d’un moviment del concert per a dues mandolines i orquestra de Antonio Vivaldi. Calia ésser molt precís, ja que les cordes puntades així ho requereixen, i potser hagués calgut per aconseguir-ho establir que el responsable a cada moment de la part principal, amb un cert moviment corporal dirigís el conjunt. Al marge de petits errors que en alguns moments afectaven la part harmònica i d’un cert desequilibri entre les veus, la interpretació fou reeixida i el públic ho valorà molt satisfactòriament.

A continuació els alumnes de l’escola O.Martorell ens oferiren dos trios de J.B. Loiellet en formats diferents, un trio de cordes (Alba Ramírez i Oriol Sabaté, violins i Hèctor Bascones violoncel) i un trio amb piano (Laia Azcona, violí, Laura Peribañez, violoncel i Gerard Sala, piano).
El primer trio en Fa Major, ens va semblar més equilibrat pel que fa al nivell instrumental dels seus components i en relació a les dificultats que oferia l’obra. Tot i que el tempo sovint va variar en alguns moments i que l’afinació era lleugerament dubtosa en els passatges més complicats, els joves músics apuntaren prou solidesa de conjunt i mostraren una molt bona actitud musical.
En el següent trio amb piano en Sol Major, els protagonistes principals eren el violí i el violoncel i probablement les dificultats instrumentals estaven per sobre de les possibilitats i nivell dels joves instrumentistes, la qual cosa quedà palès en alguns passatges concrets de l’obra tant pel que fa a l’afinació com a la conjunció rítmica. Tot i això, valorem l’esforç realitzat pels integrants del trio, remarquem que la interpretació musical no va perdre interès en cap moment i destaquem la participació del piano que donà cohesió al grup.

L’alumna de piano de Virtèlia, Sandra Coll-Vinent, ens va oferir dues interpretacions, un petit preludi de Bach, i “l’Adieu”, imatge nº 12 de la petita suite de J. Ibert. En el Bach , tot i que la sonoritat i el fraseig eren correctes, hi va faltar continuïtat en la velocitat d’exposició i un millor coneixement de la partitura, la qual cosa va dur a uns moments d’incertesa en la segona part de l’obra que va superar en la següent repetició. D’altra banda la peça d’Ibert va sonar molt be, encara que si la toqués de memòria es podria concentrar més en la sonoritat i expressió que requereix aquesta música. Cal millorar la relació amb el públic pel que fa al protocol de les salutacions i de la rebuda dels aplaudiments.

L’alumna de Virtèlia, Elena Farré, al violoncel, acompanyada per la seva professora Olga Mensenin al piano, ens oferiren un “allegro” del concert en si menor de Rieding. Valorem molt positivament l’actuació de la jove cel·lista, sobretot la serenitat davant d’una peça amb forces dificultats tècniques. La continuïtat rítmica i l’expressió musical foren excel·lents i pel que fa a la sonoritat i a l’afinació en les posicions més altes de l’instrument, creiem que s’aniran perfeccionant amb l’estudi i el pas del temps.

Els professors de Virtèlia, Albert Clemente, al piano i Núria Belmonte al clarinet s'encarregaren de cloure l'audició amb una curta però intensa intervenció, interpretant les Four Short Pieces, Op. 6, (quatre peces curtes) del compositor irlandès Howard Ferguson. Els dos intèrprets mostraren la capacitat d’emmotllar-se l’un a l’altre, aconseguint a cada moment, l’ambientació precisa i adequada a cada peça. La sonoritat global, però, no fou tan reeixida, sobretot pel que fa al temperament o afinació del clarinet amb el piano, que solament s’assoleix amb més assaigs conjunts. Hem de destacar l’expressivitat del clarinet i els matisos dinàmics utilitzats, l’impecable acompanyament del piano, que van fer entendre i descriure perfectament els diferents caràcters de cada fragment musical.

El públic assistent celebrà amb molts aplaudiments les actuacions de tots els intèrprets.

Francesc Llongueres, director de Virtèlia Escola de Música

L’efecte Mozart

2009-03-19T17:53:00.002+01:00

Des de fa molt temps, es parla de l’“efecte Mozart”. De fet, fou el neuròleg francès Alfred Tomatis qui en parlà, ara fa més de quaranta anys, en titllar Mozart de “virtuós del sistema neurovegetatiu i un especialista en neurologia funcional”. Tomatis assegura que les qualitats terapèutiques de la seva música es basen en l’anàlisi estètica i psicològica, els efectes neurofisiològics en el cos humà i també en l’anàlisi de laboratori del espectre sonor de la seva música.
Podríem afirmar que la música és una necessitat del sistema nerviós, una energia que estimula directament el cervell i que ajuda al desenvolupament de la persona en tots els aspectes, tant pel que fa al desenvolupament intel·lectual –i, per tant, al llenguatge–, com als efectes corporals i al moviment associats.
Efectivament, en escoltar música el nostre estat d’ànim acostuma oscil·lar entre la identificació plena amb la peça proposada i el clar rebuig. La música estimula les modulacions del sistema simpàtic i fa viure d’aquesta manera els estats emocionals més profunds.
El ritme, la melodia, la mètrica, el to, el timbre i les freqüències de la música aconsegueixen estimular el cervell humà, especialment en aquelles zones relacionades amb l’hemisferi dret, que regula la funció espai-temps. A més, l’oïda es comporta com una dinamo, i s’ha comprovat que la major part de l’energia que necessita el cervell prové de l’acció dinamogènica de l’aparell auditiu. D’aquesta manera, el sistema nerviós, associat a l’oïda, intervé directament en la regulació dels efectes de la música sobre l’organisme en general. No cal dir que la música de Mozart satisfà plenament aquest equilibri neurològic.

Totes les investigacions indiquen que la funció reguladora del nostre sistema neurovegetatiu està en connexió amb altres sistemes que controlen els cicles superiors dels fenòmens de l’existència: la respiració, la reproducció, la circulació etc., per la qual cosa podem afirmar que la música, sobretot la de Mozart, ens posa en sintonia amb l’univers.
El doctor Tomatis estudia també els gràfics produïts pels anomenats espectrogrames aplicats a la música de coneguts compositors -Mozart, Salieri, Beethoven, Haydn-, estableix comparances entre les gràfiques de les seves diverses obres i/o estils i arriba a trobar i definir unes característiques pròpies en l’obra de Mozart, característiques lligades a la fluïdesa, a l’absència de monotonia i a la mobilitat de les seves harmonies.
Aquest darrer any s’ha celebrat 250è aniversari del naixement d’aquest genial compositor i Virtèlia Escola de Música de la Institució Cultural del CIC es va adherir a aquesta celebració, una de les que han tingut més ressò a tot el món, duent a terme diferents activitats com ara La marató Mozart, que va ser l’activitat central de l’Any Mozart. La Marató tingué lloc un dissabte del mes de maig de 2006, amb participació d’alumnes i professors de l’escola i també d’altres centres; Els concerts d’alumnes celebrats en diverses ocasions durant el curs amb l’objectiu d’adquirir l’hàbit de tocar davant de públic; Els concerts de professors que van ser tres: el primer, al gener, amb motiu de la inauguració de l’Any Mozart, el segon, al març, comentat pels mateixos professors, i el tercer i darrer, a l’octubre, va coincidir amb la inauguració del curs escolar 06/07; Les sortides dels alumnes a concerts programats al Palau de la Música; La conferència “Autoretrat musical de Mozart”, a càrrec de Pere Albert Balcells, reconegut especialista en la matèria, que va pronunciar el dia de Santa Cecília, patrona de la música; L’exposició commemorativa a càrrec dels alumnes de “Llenguatge musical”, els quals assessorats pels professors de l’Escola, van realitzar un excel·lent treball sobre els aspectes més importants de la vida i obra de Mozart. Aquest any el dedicarem a Xostàkovitx i Orff. i, així, successivament, aniran desfilant altres compositors insignes.
Com a pedagogs, hereus com ens sentim de l’esplèndida tradició pedagògica, catalana i humanista, que va de la Mancomunitat a la República, i més concretament de la tasca que va portar a terme la generació del Noucentisme, hem d’anar més lluny i pensar que tota música, sigui de Mozart o d’un altre compositor, té un origen comú, surt de la consciència d’un home, d’un creador, i té com a objectiu final arribar a cada una de les persones que l’escolten. La música fa que les consciències de les persones s’agermanin en un nivell superior de comunicació que els ha de permetre connectar, sens dubte, amb el cosmos i amb l’univers.

A Virtèlia, som conscients que l’educació musical no està justificada si només consisteix a impartir uns coneixements musicals i unes tècniques instrumentals concretes. Es tracta, més aviat, d’influir positivament en els nostres alumnes guiant-los en aquest procés d’aprenentatge individual, animant-los constantment en el camí a recórrer i fent-los conscients del que és la música i del seu significat. Cal, naturalment , dissenyar projectes engrescadors, però sobretot inculcar-los “la cultura de l’esforç”. Aquesta és l’actitud que permet el progrés, això és, la consecució d’uns èxits, modestos al començament, però que finalment són els que motiven l’alumne i l’animen a continuar endavant en el –sovint– dificultós procés de l’aprenentatge.

Francesc Llongueres
Director de Virtèlia, Escola de Música.

Festival de Cadaqués (3)

2009-03-19T03:25:00.003+01:00

No puc opinar sobre el resultat musical del nou projecte del Festival 2008, ja que no he assistit a cap dels concerts programats. He pogut, però copsar les diferents opinions dels assistents, havent trobat, com és natural, gent a favor i altres en contra. El model actual és totalment oposat al que vaig implamentar en la meva etapa de director del festival. És un altra manera de pensar, però no per això menys respectable.
El que no es pot admetre de cap manera són els comentàris despreciatius per part de l'actual director i pel mateix alcalde, apareguts a la premsa i al catàleg del Festival - potser com a justificació per haver realitzat un canvi tant substancial de model- i que poden molestar a tots aquells que durant més de 35 anys han fet col·laborat a donar al Festival l'actual prestigi.

CRITICA MUSICAL "PÒDIUM" 1/2009

2009-02-15T20:05:00.015+01:00

intèrprets
Eduard Fontbona, piano, Stanislav Stepanek, violí, Carles Raich, piano. Quartets de cordes de l’Escola Oriol Martorell (M. Cubarsi, L. Roigé,violins; M. Rovira, viola, J. Portell, violoncel); (M. Ferré, N. Ordoñez, violins, P. Torres, viola, M. Peñalver, violoncel) Quartet de violins de Virtèlia (A. Costan, A. Crous, T. Galvez, A. Stoppa, violins) Obres de Mozart, Telemann, Haydn, Txaikowsky, Beethoven, Turull i Toldrà.

El passat dilluns dia 26 tingué lloc el primer concert “pòdium”, activitat que organitza Virtèlia Escola de Música per tal de donar la possibilitat als nostres alumnes i professors de l’Escola i també d’altres centres a participar en audicions públiques. Eduard Fontbona, professor de Virtèlia ens interpretà el conegut “adagio” de la sonata en Fa menor KV.280 de W.A. Mozart. La interpretació fou precisa, sentida i expressiva, però hi vàrem trobar a faltar l’aire de dansa que requereix una peça escrita “a la siciliana”.Accentuant una mica més els contrastos dinàmics, hagués aconseguit una millor continuïtat en el discurs musical. Actuaren tot seguit dos quartets de corda de l’Escola Oriol Martorell. El primer, format per alumnes molt joves, demostraren una gran serenitat davant del públic. La interpretació del “presto” del quartet en Re M de F J. Haydn, tot i que el “tempo” fou més aviat “moderat”, i que es pogueren observar algunes imprecisions en l’afinació - d’altra banda totalment comprensibles donada l’encara incipient tècnica instrumental -, ens donaren una molt bona impressió de conjunt i se li pot preveure un futur en la música de cambra molt esperançador. En la “Marxa” del Trencanous de P.I. Txaikowsky no aconseguiren quadrar el tempo, caldria treballar més a fons la precisió rítmica. El segon quartet de corda, format per alumnes d’un nivell superior, afrontà la interpretació del primer moviment del quartet op.18 nº 4 de L.v. Beethoven. La impressió fou bona, sobretot pel que fa al tractament de les veus intermèdies (violí segon i viola). La part del primer violí és molt delicada i requereix més seguretat tècnica que ben segut anirà adquirint amb el temps. Cal treballar sobretot els moment de gran intensitat en relació a la qualitat sonora global. El quartet de violins de Virtèlia ens oferí una peça de G. Ph. Telemann. Desprès d’un breu “adagio” que ens va semblar afinat i estilísticament correcte, i malgrat alguns dubtes en la “cadenza” final afrontaren un “allegro”, un moviment polifònic a mena de cànon en el qual les veus passen per tots els instruments i això, requereix igualar els cops d’arc, i ho aconseguiren força. El tempo era lent i la conseqüència fou una sensació d’alentiment general. Finalment actuaren Stanislav Stepanek i Carles Raich, professors de Virtèlia, que ens oferiren dues obres molt significatives de la música catalana: Els “6 cants intranscendents” de X.Turull i el “Sonatí de la rosada” d’E. Toldrà. Els dos intèrprets es trobaren, a cada moment, molt a gust entre ells i amb el material sonor proposat. S’ha de remarcar que, desprès de més de quinze anys entre nosaltres, el violinista Stanislav nascut a Txèquia ens demostrà un coneixement molt profund i una sincera estimació cap a la nostra música. Poguérem valorar i gaudir, a cada una de les peces de Turull i Toldrà, la inspiració del cant, la senzillesa de les frases, l’expressió musical justa a cada moment i també una sonoritat exquisida, característiques de la música mediterrània. Felicitats i gràcies a tots els participants del primer Pòdium i des d’ara els convidem a col•laborar en properes edicions.
Francesc Llongueres, director de Virtèlia escola de música.

Baremboim dirigeix el concert d'any nou a Viena

2009-01-01T13:31:00.004+01:00

Enguany hem pogut gaudir d'un concert molt ben dirigit per Daniel Baremboim. Feia anys que no veiem els Filarmònics de Viena amb tanta concentració i atents al frasseig intel·ligent del director. Fins i tot José Luis Pérez de Arteaga, el musicòleg i comentarista de TVE, ha fet referència a Sergiu Celibidache al comentar-ne les interpretacions. Efectivament, tot i que no ha estat directament alumne del mestre, Baremboim va mantenir una relació molt estreta des de la seva infantesa. També ha estat encertada la selecció d'obres del programa, introduïnt versions inèdites i altres novetats interessants. Potser no ha estat tant adequat (per coherència estilística) el incloure-hi el "finale" de la "simfonia dels adèus" de Haydn, tot i que reconec que Baremboim ha estat molt divertit i ha demostrat unes dots extraordinàries com actor teatral. En fí, podem dir que la música ha tingut una molt bona entrada d'any. "Que hi hagi pau a l'Orient Mitjà" ha estat el missatge de Baremboim pel 2009. Afegim-hi salut i alegria.

concert 60è aniversari

2008-12-10T21:43:00.002+01:00

El proppassat 28 de novembre la Fundació Pro Virtèlia ha promogut un concert d'homenatge al seus socis fundadors, Josep Maria Masip i Francesc Llongueres amb motiu del seu 60è aniversari. El concert tingué lloc a l'Auditori de la ICCIC i la BCN Sinfonietta sota la batuta de Llongueres interpretà bàsicament temes de pel·lícules fent especial atenció a les bandes sonores de Miklos Rozsa al que hi dedicaren tota la segona part.

37.1 FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CADAQUÉS (2008)

2008-11-05T16:49:00.003+01:00

NOU BODES I UN FESTIVAL (Carles Bravant)

Ahir per la tarda vaig sortir a passejar pel casc antic de Cadaqués. Vaig acostar-me a la plaça de l’església atret, per la música d’un guitarrista cantant tot il·lusionat per a un públic abundant i desitjós d’escoltar-lo. Això em va animar a caminar fins a la “plaça de l'estrella”, baixant pel carrer Curós, endut pel record de les actuacions que allí s’hi celebraven. Un silenci va envair-me el cor on tant sòls fa un any tot era joia de compartir unes estones en bona harmonia i germanor. Un buit sorollós de gent que va i ve pels carrers ressona ara per façanes i balcons.

Un buit que resulta de sumar set més un. Un vuit que són els minuts que li van caldre al meu passeig per apropar-me al “37.1”, que és tal com li diuen a la edició d'aquest any del Festival Internacional de Música de Cadaqués. Un buit discontinu i assonant com el de la mar rompent dins d'una bretxa oberta entre dues roques: el poble i les afores a Cala Sa Conca. I allà vaig anar a parar cercant el perquè de tot plegat quan, de sobte, se’m van obrir els ulls com a plats pel que allí vaig veure.

Recordo de nen, quan anava a l’escola, haver vist des del pati del col·legi, dins d’una finca privada veïna, un casament amb els seus cambrers, les seves hostesses, els seus convidats... tots ben polits i mudats anant i venint per entre taules ricament guarnides. Recordo haver sentit el desig d’entrar-hi i també recordo la impotència del nen que se sent marginat, com exclòs del món dels grans.

Bé, doncs ahir vaig tornar a reviure aquest sentiment tot escoltant, des dels jardins adjacents a l'Olivar de Sa Conca, un dels nou concerts celebrats a l'únic escenari del Festival d'enguany. Estava tot fosc i n’erem molts els perplexos que ens reuníem “d’estranquis” rere d’un llarg cordó policial més enllà de la tanca. El nostre silenci era el silenci dels que no entenen res del que està passant.

A la fí, algú va dir una vegada que el silenci també és música. Així, s’ha decidit silenciar a l’únic constructor d’edificis musicals que treballava per entre els carrers del poble. Un director d’orquestra que engalanava llurs façanes amb el so de macetes i timbals, tubes i fagots, orgue, pianos, violins i trompetes.

S’ha acomiadat a un programador musical que aprofitava la bona sonoritat de l’església i del casc antic del poble per donar el bo i millor en música ben feta.

S’ha deixat de banda a un dissenyador de festivals que respectava el paisatge de Cadaqués tal com és sense haver de recórrer a carpes, ni escenaris postissos.

S’ha prescindit d’un artista de la música que sempre anava buscant bells racons com Port Lligat per pintar-los de bones vibracions.

S’ha marginat en definitiva, al que ha estat el director del Festival Internacional de Música de Cadaqués fins l'any passat i durant l'ultim lustre, per preocupar-se més d’ensenyar a escoltar música a les persones, que de fer-se escoltar pels poderosos.

Amb un festival funcionant a ple rendiment. Amb un festival obert a tothom. Amb un festival a l’alçada dels que es celebren per tot Europa. Amb un festival poc o gens excloent. Amb un festival, en resum, que aspirava a ser alguna cosa més que “Nou bodes i un festival”, enguany, s'ha deixat marxar a tot un mestre de la música i el seu projecte il.lusionant.

Així doncs, ja només em calia plegar d’aquell passeig per a un poble que ha dónat l’esquena, potser per primer cop a la seva historia, a la música entesa com a servei públic per a tots nosaltres; condemnant-la a ser un producte comercial més per l’ús d’uns pocs privilegiats, immersos com estem, en temps de crisi.

Qui ens tornarà el nostre Festival?

Carles Bravant és escriptor i cantant líric. Viu a Cadaqués.

Festival de Cadaqués-escrit de renúncia

2008-09-30T11:44:00.001+02:00

Un cop finalitzat el meu compromís amb l'Ajuntament de Cadaqués, que m'ha dut, durant cinc anys, a dirigir el prestigiós Festival Internacional de Música, amb el suport de l'Oficina de la BCN Sinfonietta i de la Institució Cultural del CIC , lamento comunicar a tots els col·laboradors, artistes i simpatitzants que no continuo al capdavant del projecte.L'Ajuntament de Cadaqués ha cregut oportú promoure un Concurs , per adjudicar la direcció del festival en els propers quatre anys.Després de valorar la nova situació i havent estudiat amb deteniment els plantejaments, els objectius i altres aspectes del Concurs, he decidit no presentar-me a la esmentada convocatòria. Ho he comunicat oportunament a l'Alcalde i el concurs, a hores d'ara, s'ha resolt i evidentment s'ha adjudicat a un nou director.Voldríem agrair-los la seva estimable col·laboració , sense la qual no haguessin estat possibles les darreres edicions del Festival de Cadaqués i alhora fer-los partícips de l'èxit artístic obtingut. Desitjo llarga vida al Festival Internacional de Música de Cadaqués i que Vostès , si ho desitgen puguin continuar col·laborant d'una manera o altra amb el festival, per la qual cosa suggerim que contactin amb la nova direcció a través de l'Ajuntament. Francesc Llongueres

Concert de la London Symphony. Valeri Gergiev

2008-03-26T04:31:00.001+01:00

EXCEPCIONAL, PERÒ NO TANT Sens dubte, hem assistit a un dels concerts més esperats de la temporada d’IBERCAMARA, tant per la indiscutible qualitat de l`orquestra, la LONDON SYMPHONY ORCHESTRA, i les obres programades –dues obres cabdals de la història de la música: la Suite de Petruschka, de’Igor Strawinsky, i la 6ª simfonia de Peter I. Txaikowsky–, com també per la participació del director rus VALERY GERGIEV, una figura de gran renom en l’actualitat musical.

L’orquestra és un conjunt que supera l’excepcionalitat; és un magnífic instrument, tant pel que fa a la seva sonoritat, com a la precisió rítmica i altres qualitats. Uns músics extraordinaris amb una gran disciplina simfònica, i també amb una exquisida flexibilitat interpretativa.
En tot cas no podem dir el mateix del director rus, que malgrat acreditar un magnífic currículum professional, i sense dubtar en cap moment de la seva personalitat artística i de la seva valoració com a músic de primera línia, ens va portar a una estètica molt allunyada del que s’esperava per la seva posició en el món musical. La música és un llenguatge de comunicació com qualsevol altre, és a dir, té les seves regles de joc, bàsiques, que s’han de respectar: les seves síl·labes, les paraules, les frases principals, les secundàries etc., que amb una bona accentuació i dicció ens permeten seguir amb facilitat el discurs proposat pel compositor. Un segon aspecte a assenyalar és l’expressió, que a cada moment ha de ser la justa, i d’acord amb el material musical. Posar-hi massa èmfasi, o massa poc, pot ser fatal de cara a la comprensió de l’obra. També és important allò que anomenem equilibri entre les parts, que ens permet diferenciar el que és essencial del que no ho és tant.Tot plegat fa que la música es pugui percebre en la nostra consciència com un “organisme” que ha de néixer i desenvolupar-se de manera natural i que, per tant, necessita respirar, tenir els seus moments d’excitació i de descans, i que també ha de morir. Doncs be, el nostre director no va seguir del tot aquest petit, però fonamental, guió, induït sovint per aconseguir efectes sonors i dinàmics que no afavorien la comprensió de la intenció interna de la composició. Per exemple, en totes les danses de Petruschka hi va faltar justament el caràcter de dansa, valgui la redundància; més aviat semblaven marxes militars executades a tot drap (massa ràpid). Gergiev en va fer una direcció massa intervencionista, vull dir amb això que no cal estar tant a sobre de la interpretació i és bo deixar que l’organisme de la música circuli per si sol i segueixi el seu curs natural.La seva tècnica gestual va ser del tot inexistent, encara que potser aquest no és el detall més rellevant, ja que és molt més important una correcta interpretació musical (una bona tècnica és absolutament necessària, però, per aconseguir un control del material sonor). Be, el resultat final va ser un concert, sens dubte, extraordinari, amb efectes sonors i dinàmics molt reeixits, una demostració evident de capacitats comunicatives i amb una orquestra de primera línia, tot plegat en un marc social favorable. Llàstima que el sentit de la veritable comunicació musical quedi sovint al marge.

Festival Internacional de Música de Cadaqués (2)

2008-01-10T19:02:00.000+01:00

Aclariments sobre la decisió de no presentar-me al Concurs per a l’adjudicació de la direcció del Festival Internacional de Música de Cadaqués.

El novembre de l’any 2002 , l’alcalde de Cadaqués, Àngel Baró va decidir no renovar la confiança al Sr. Llorenç Caballero aleshores el director del Festival de Música de Cadaqués perquè considerava que el festival havia entrat en una fase d’estancament i que l’activitat es trobava en un punt mort. El Departament de Cultura de la Generalitat va condicionar el seu suport a un canvi de direcció i va suggerir i aconsellar a l’alcalde el meu possible nomenament. Vaig signar un contracte de cinc anys i la meva tasca consistia en una direcció general del festival i específica en la gestió artística i l’Ajuntament exercia la gerència i control econòmic.
Les eleccions municipals del 2003 donen entrada a un nou equip de govern i a un nou alcalde, el Sr. Joan Borrell. Desconeixedors de la dinàmica i del funcionament del festival i desprès de molts dubtes i dificultats inicials, finalment varen donar la confiança a la meva gestió, L’Ajuntament de Cadaqués ha recolzat amb entusiasme , durant els darrers cinc anys el model de Festival que vaig proposar , la qual cosa ha fet possible un desenvolupament espectacular, degut en part pel seu caràcter innovador, obert i participatiu.
Estic molt satisfet per l’èxit i resultats artístics del Festival, també per les mostres de suport i d’agraïment que he rebut de molta gent , però, com a director artístic, he hagut de patir el desgast i el descrèdit , davant els proveïdors i Institucions col·laboradores, a causa del retard sistemàtic en el cobrament de les factures .
Per tal de solucionar els problemes relacionats amb la gestió econòmica , organització i promoció del festival, vaig proposar en nombroses ocasions un canvi de model de gestió , que passava per la creació d’una Fundació Cultural de caràcter mixta , la qual cosa hagués dut a millores en el tema de finançament i gestió econòmica, en part degut a que l’entitat de “La Caixa” estava interessada en participar-hi.
La solució a aquest problema era molt important per a plantejar-me la continuïtat ja que no em podia comprometre a seguir més anys amb una dinàmica semblant. L’alcalde ha estat sempre conscient de la meva petició i sabia que la meva continuïtat estava condicionada a un canvi en el model de gestió. Fins l’any passat l’Alcalde semblava estar d'acord i obert al tema i fins i tot havia donat el seu vist i plau a la constitució de la Fundació.
En comptes de seguir aquesta línea, l’Alcalde, assessorat per l’actual Tècnica de Cultura, ha procedit a la coneguda proposta del Concurs restringit per a l’adjudicació del la direcció del Festival de Música, concurs al que vaig estar convocat, però que m’he vist obligat a renunciar, d’una banda perquè no solucionava els problemes anteriorment esmentats i d’altra per la valoració que vaig fer sobre els plantejaments inicials o bases del concurs , que considero absolutament fora de lloc i inacceptables i que duien clarament a creure que la direcció del festival ja estava adjudicada d'antuvi, com finalment ha quedat demostrat, en la persona de l’actual director, amic personal de l'esmentada Tècnica de Cultura.
He de reconèixer que m’hagués interessat i satisfet una continuïtat en la meva tasca per tal d’acabar de consolidar el model actual i ampliar, encara més, l’oferta cultural amb nous projectes. No ha estat possible i he de dir que m’entristeix enormement que s’hagi marginat a la Comissió del Festival en la pressa de decisions al respecte, que les consideracions artístiques hagin estat al marge de la valoració i que, abans que res, prevalguin els aspectes partidistes i personals en el moment d’adjudicar la direcció del Festival.

Francesc Llongueres, director d’orquestra